ESPORTS

Laura Méndez: «Tant de bo puga dir a París 2024 que sóc maratoniana»

Laura Méndez: «Tant de bo puga dir a París 2024 que sóc maratoniana»

Laura Méndez (33 anys, Almussafes) no es plantejava estar a Tòquio 2020, però la seva primera marató a Holanda tenia altres plans per a ella: fer mínima olímpica. Després d’estar només dos anys desenvolupant-se en llargues distàncies, es pot dir que va ser arribar i moldre. L’atleta del Platges de Castelló contempla ara la possibilitat de tornar a ser olímpica en els pròxims Jocs de París en la modalitat de la marató.

– Com comences en el món de l’esport? I en l’atletisme?

Els meus pares em van apuntar a natació quan tenia tres anys per a saber nedar. Vaig competir fins als deu anys, però volia canviar i vaig començar a jugar a futbol, però no era com és ara, el futbol femení no existia pràcticament. Jo sempre he corregut en la carrera del meu poble, Almussafes, i és veritat que sempre quedava primera o en bona posició. Des d’aquest moment els del club de Passet a Passet em van insistir que m’apuntés a atletisme, i al final amb 11 anys vaig decidir provar. Vaig ser al poble fins als 19 anys, sense instal·lacions, donant tornades en el camp de futbol. Vaig començar a competir a la Ribera des del primer any, i el segon any vaig ser ja al Campionat d’Espanya de Cross.

– Abans de començar amb les distàncies de la marató, quines proves realitzaves?

A Almussafes feia una mica de tot, però en general distàncies més llargues com els 3000 en pista coberta -de fet, vaig ser campiona d’Espanya Júnior en 2007-, però quan vaig començar a entrenar amb Manolo Ripollés, el meu actual entrenador a Sagunt, em va dir que podia fer coses més curtes i més ràpides. Manolo ha aconseguit treure’m molt potencial i al final és una de les coses que m’ha ajudat a ser més i millor atleta. Als 19 anys, vaig tornar a fer coses més ràpides com els 1500 o 3000 fins al 2019.

– Què va ser el que et va fer animar-te a fer la marató? Ha estat sempre present en els teus objectius com a atleta?

En 2019 vaig tenir la meua primera lesió després de punt de temps competint, i estar tres mesos parada va ser un punt d’inflexió. En tornar els 1500 eren més complicats. Quan et fas major l’espurna es va perdent. Va ser en aquest moment quan decidim preparar els 5000, i vaig fer la mitja marató de València que era una cosa que em feia molta il·lusió, on vaig quedar primera espanyola fent una gran marca per a ser la meua primera vegada. Després de la pandèmia vaig ser internacional en el Campionat del Món de la mitja marató i llavors, tant el meu metge com el meu entrenador decidim preparar una marató.

-Quan vas decidir fer-ho, Tòquio 2020 era per a tu possibilitat o no ho contemplaves?

Sí que em plantejava anar a París 2024 amb la marató, però Tòquio 2020 no estava entre els meus plans, encara que em rondava pel cap. Vaig començar a preparar-me i els resultats cada vegada eren millors. Va ser en aquest moment, sent tan ‘cabuda’ i posant-me objectius difícils, quan vaig pensar a poder fer mínima olímpica. No em va quedar més perquè la marató era en un aeroport i la última llebre anava a ritme de fer aquesta mínima, és a dir que o aguantava el ritme o em quedava sola.

– Què era el teu objectiu en els JJOO sent la teua segona marató?

El meu objectiu era acabar. Havíem vist les temperatures i sabíem que anava a ser molt complicat i de fet havíem fet entrenaments molt durs i érem conscients que el cos donava per al que donava. Jo sabia que havia de sortir amb tranquil·litat, de fet, vaig sortir lenta i el meu objectiu era acabar, però no va poder ser.

– Que et va passar pel cap quan les complicacions de la marató van començar a fer-se veure?

Jo en el quilòmetre 15 ja sabia que alguna cosa passava, notava que no em trobava bé, però vaig pensar que havia de donar-li la volta perquè ja havia tingut aquests moments en els entrenaments. En el 25 em va donar una baixada forta una altra vegada i ja sabia que ja no anava bé, encara que només em repetia que volia acabar. Del quilòmetre 29 al 30 ja no recorde res, anava trontollant-me, no em notava les cames. Ara que ja ha passat temps done gràcies que el meu cos es parés, perquè podia haver passat una cosa greu. De fet, vaig posar el meu cos massa al límit, vaig perdre el coneixement i vaig caure a terra i em vaig despertar ja en l’ambulància.

– Què t’ha aportat aquesta experiència? Ha estat favorables per als teus objectius actuals?

L’experiència olímpica ha estat increïble. Fins i tot continue comptant coses que en el moment no sabia que estava vivint, no era conscient. Han estat uns jocs olímpics diferents, cada matí ens féien la prova del Covid. Convivíem tots els espanyols junts, Pau Gasol, Mireia Belmonte… i és aquí quan dius: sóc de les millors del món perquè estic amb aquesta gent. Tant de bo puga estar a París 2024 i poder dir que sóc maratoniana, a Tòquio he estat una novençana.

– Respecte a l’atletisme, creus que és un esport del que es pot viure com n’és el cas altres?

Diguem que es pot sobreviure de l’atletisme. En el meu cas, l’ajuntament d’Almussafes i el de Sagunt em donen subvencions, i ara en ser olímpica podré viure molt millor. A més, Projecte Fer i el meu club, Platges de Castelló, també em subvencionen. Sóc la Coordinadora de les escoles d’atletisme de Sagunt i faig classes als xiquets infantils, que a part de ser una desconnexió també és una font d’ingressos.

– Què t’ha donat aquest esport?

Aquest esport m’ho ha donat tot. M’ha fet millor persona, els sofriments et fan veure coses que de normal no veus. M’ha aportat experiències i valors que no hagués pogut tenir sense l’atletisme. Al final, no perquè sigui el meu esport -m’encanta qualsevol esport-, però pensoeque l’atletisme a més és molt sacrificat i molt més generós, i això t’aporta moltes coses a nivell personal.