HISTÒRIA

SÍMBOLS IDENTITARIS

El nom de la vila, el topònim d’Almussafes apareix documentalment citat per primera vegada en una crònica aràbica, la Takmila d´Ibn al-Abbar del segle XII, que feia referència a al-mançáf. Amb idèntica transcripció en escriptura aràbica apareix citat també per Ibn Said en la seua obra Mugrib, com han posat de relleu Asín Palacios i Sanchis Guarner.

Tot i això, és a partir de la conquesta, el 1238, quan ja tenim notícies documentals més contrastades del nom actual a propòsit de la donació de l’alqueria d’Almussafes a Pere Sanç, notari de Jaume I. Nom que amb distintes grafies –Almaçafes, Almaçafs, Almacofes, Almançafes, Almaçaphes- podem ja rastrejar en tota mena de documentació. En el registre I del Rei Jaume i del Llibre del Repartiment, per exemple, apareix ja citat en diverses ocasions. El 1238, el 28 de febrer, amb motiu d’una donació reial a Pere Sanç es trova com Almaçaff o Almozafes, segons les traduccions. I pel que fa a un altre tipus de documentats més particulars, en la Primera Carta de Població, concedida per Navarra d´Ahuero a 20 pobladors el mes de febrer del 1250, es fa una menció a unes “alcareas nostras de Almazafs” i a un “hospitalis del Almazafs”. En la Segona Carta de Població, la concedida el 1281 per Sanç Ortiz de Sentia a 17 pobladors més, en canvi, es fa referència a “l´alcalde de Almusafes” –la primera vegada que apareix el nom actual- i a un “fortitudine Almuçafis”, grafia que torna a incloure´s el 1289 amb motiu de l´escriptura de venda del poble que féu Pedro Martínez d´Artesona a Eiximén d´Urrea. Malgrat la varietat gràfica amb què es presenta el topònim en la documentació, el mot sempre ha conservat relativament bé la seua estructura fonètica.

Pel que fa a la investigació de l’etimologia aràbica, durant molts anys ha estat identificat el nom a les funcions de duana que realitzava la torre-fortalesa per motiu del cobrament que es feia a Almussafes dels drets d’almoixarifats de les mercaderies que entraven i eixien de València. Així, es feia derivar el nom de la veu aràbica mazaf o duana. Açò, que ha estat recollit per Escolano en la seua Década primera de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, i divulgat posteriorment entre altres pel canonge Josep Sanchis Civera a través dels eu Nomenclàtor, ha creat la confusa interpretació, força estesa, de la identificació del nom al de duana. La realitat, però, és una altra, ja que lingüísticament l´ètim proposat per aquests autors no explica de cap manera les formes documentals assolides, ni tampoc l’estructura actual del topònim.

Més encertades semblen les interpretacions fetes per l’arabista Miguel Asín Palacios i Sanchis Guarner i Carme Barceló Torres, per als quals el topònim prové de l´àrab al-mançàf, que significa “a meitat del camí” o “mig camí”, tal com hem vist apareix en algunes obres àrabs. Per a tots tres, es tracta d´un mot que està en relació amb les vies de comunicació i comerç o amb els serveis de correu i de transport, semblant al topònim castellà d’Almansa, que representaria el seu equivalent.

Des del punt de vista geogràfic, aquesta tesi trova confirmació: Almussafes està travessat per dues vies de comunicació -hui carreteres-, la de Xàtiva a València i la que provinent de Dénia es dirigeix cap a València; i en tots dos casos el poble es trobava al mig del camí, entre Alzira i València en el primer, i entre Sueca i València en el segon. Fins al segle XIX fou la darrera parada dels carruatges i cavalleries que es dirigien a València, o la primera per als que anaven a Xàtiva per l’antic Camí Reial.

Quant a la seua transcripció moderna, encara que en els documents medievals apareixen els topònims amb les grafies Almuçafes i Almuzafes, s’ha d’escriure en correcte valencià mode Almussafes, perquè el sad aràbic es transcriu amb ss, per tal com es tracta d’una articulació sorda, i la sibilant sorda entre vocals es presenta per ss.

Almussafes, per altra banda, ha tingut històricament tres tipus d’escuts, amb diferents dissenys, quarters i llegendes, usats per l´Ajuntament per a certificacions en papers oficials i com a simbologia distintiva de la vila. El més antic, adoptava al centre de l’escut les quatre barres roges catalano-aragoneses sobre un fons daurat, amb una corona que el cenyeix i unes branquetes de llorer creuades que l’encerclaven. El segon, que coincideix cronològicament amb la Segona República i la guerra civil, en canvi, incloïa figures heràldiques alienes a la història de la vila, ja que l’escut, tot i conservar les fulles de llorer i la corona, adoptava en la seua part central la distribució de quatre parts que representaven els quatre regnes espanyols de Castella, Lleó, Aragó i Navarra.A partir del 1939 el règim franquista recuperà l’antic blasó de les quatre barres, al qual afegirà de vegades l’escut nacional, aleshores representat per l’àguila imperial.

Aquesta indiscriminada utilització de simbologies, tot i això, s’intentà solucionar el 1959, quan l’Ajuntament va encarregar un estudi històric i un dibuix-projecte del nou blasó municipal a Felipe Llopis Planes, especialista en heràldica municipal. Entregat el 1960, en aquell estudi, l´heraldista, basant-se en el fet que l´escut espanyol d’aleshores arreplegava la distribució de quatre quarters, que ell volia plasmar en l’escut de la vila, va incloure quatre fets històrics de relleu: l´època romana, època àrab i reconquesta, segle XV i monuments i relíquies locals. En el primer quarter hi havia una moneda romana d´argent sobre camp de gules; en el segon un roure natural del qual eixia un braç amb armadura i una alfalge sobre un camp d´argent, que reflectia l´esperit guerrer musulmà; en el tercer, com a reflexe dels quatre segles de senyorius dels abats de Valldigna, un segell dels utilitzats per Sant Bernat amb una llegenda roja sobre camp d´or; i en el quart, la torres-castell d´Almussafes al natural sobre camp d´argent. Al centre, finalment, incloïa una reproducció del relicari d´or en camp de gules de la Santíssima Creu. La corona que cenyia els anteriors escuts es mantenia.

El preceptiu informe de la Reial Acadèmia de la Història, però, desaconsellaria la composició dels quatre quarters i, adduint arguments històrics i heràldics, proposà, i així fou aprovat per l´Ajuntament i el Consell de Ministres el 1961, un escut més simple amb una armeria tallada en dos quarters, en la primera amb la torre d´argent sobre fons d´atzur i en la segona el bàcul abacial del sable posat en banda sobre fons d´argent. I des de llavors, eixe és el blasó municipal oficial d´Almussafes, i com a tal utilitzat tant en caràcter administratiu com ceremonial. Per extensió, el blau ha estat identificat com el color oficial de la vila.