LLOCS D’INTERÉS

TORRE ÀRAB RAZEF


La Torre Àrab Razef ens transporta a l’Edat Mitjana, a un temps en què les terres valencianes eren musulmanes i les torres omplien l’horitzó per a vigilar i comunicar les diferents alqueries i els seus nuclis de població.

En companyia d’altres torres, com les de Sollana, Benifaió i Espioca, la Torre Razef fou protagonista de la conquesta del territori valencià per les tropes del rei Jaume I i del canvi de societat que suposà l’arribada dels cristians. I també fou protagonista de la pròpia història d’Almussafes.

La visita a la Torre Razef permetrà conéixer l’origen de la localitat d’Almussafes (la Al-Mansaf Àrab) i els seus episodis històrics més rellevants de la mà de la mateixa torre que, amb veu pròpia, explicarà la seua evolució arquitectònica i com la seua utilitat varià al llarg del temps. Amb esta visita, el ciutadà podrà experimentar igualment altres sensacions de la vida dels defensors del territori en l’Edat Mitjana i comprendre millor el símbol de la localitat d’Almussafes i les diferents civilitzacions que feren ús.

INFORMACIÓ:
– Direcció: Plaça Major

– Horari: Per a concertar visites i obtindre més informació:
Centre Cultural d’Almussafes
c/ Ausiàs March, 39
Telèfon: 91 178 45 15
E- Mail: almussafes_cil@gvae.es
DESCRIPCIÓDOCUMENT
La Torre Arab Razef
Fullet Informatiu

ESGLÈSIA DE SANT BERTOMEU APÒSTOL


L’actual edifici històric de l’Església Parroquial d’Almussafes va ser construït el 1788, després del desmembrament de la parròquia d’Almussafes de la de Benifaió i sent el seu primer vicari José Antonio Herrero Caps. Segons consta en el corresponent Quinque Libri, la presa de possessió del “curat” va tindre lloc el 19 de maig del 1790, una vegada acabada la seua construcció.

Es tracta d’un edifici neoclàssic, d’una sola nau, amb pilars i arcs de mig punt, volta de canó i llunetes, en les que hi ha pintures al fresc dels dotze apòstols, atribuïdes a Colomí. Segons el canonge i historiador valencià, Sanchis Sivera, els frescos de Colomí van desaparéixer al prolongar-se la nau central l’any 1893. Els actuals són obra de Cardells, que després de la guerra civil es va encarregar de refer les pintures que havien sigut destruïdes durant la contesa.

El cor està als peus de la planta, igual que la torre-campanar, d’un sol cos i junt amb l’evangeli. La portada és neoclàssica, amb fornícula i vidriera en òcul mixtilini. Quant a l’interior, contrasta l’estil xorigueresc del retaule major amb l’estructura neoclàssica. El presbiteri compta amb una volta amb un fresc de “Crist en majestat” i una talla en fusta de Sant Bartomeu, titular, presidix el temple.

El costat de l’epistolari, a la dreta del presbiteri, inclou al peu una imatge de Sant Joan Baptista de V. Bellver i una Dolorosa de Gresés, una Mare de Déu de la Mercé de F. Gil, una Divina Aurora i una Asunción, anònimes; un Hecce Homo i un Crist també anònims i, especialment, un Lignum Crucis en reliquiari de plata amb murals de Cardells, representant el Calvari. Dins de la sagristia figurava un Sant Roc de Rausell i Llorens hui desaparegut. A la part esquerra, al costat de l’evangeli, figuren una Divina Pastora de Galarza, una Inmaculada, una Mare de Déu del Rosario, un San Francisco, una Mare de Déu del Carme i una Santa Teresa, peces totes elles d’autors desconeguts. La capella del sagrari, situada al final de la planta, que està coberta per una volta de mig canó i llunetes amb pintures de Sant Joan de Ribera i la Mare Sagrament, Miracle dels Peixos i Pelicà, conté també una pintura de Goñi del 1951 sobre l’arribada del Lignum Crucis.

Segons Sanchis Sivera, l’escultor Esteve va tallar el 1782 -sis anys abans de la construcció del temple- unes imatges de Sant Joaquim, Santa Anna, Santa Àgueda i Santa Apol•lònia i una Fama per al coronament del púlpit. Fins a la guerra civil va existir un xicotet altar, situat a l’esquerra, on ara es troba la pila baptismal, dedicat a Sant Ramon Nonat, cardenal Mercedari, la tradició de la qual es remunta al segle XVIII, quan en l’Alcaissia existia un antic convent i els seus frares acudien a Almussafes a auxiliar el capellà local. La imatge del Mercedari va ser destruïda, tot i que encara es conserva una relíquia, molt sol·licitada per les dones per a tindre un part feliç.

Durant la contesa del 1936-1939 el temple va patir desperfectes notables al ser utilitzat com a magatzem de la col·lectivitat.

Durant la postguerra i en els últims anys, la parròquia, la Diputació i l’Ajuntament han dedicat esforços en la seua reconstrucció i manteniment (construcció del pòrtic de la fatxada, decoració pictòrica de les voltes de la nau, presbiteri i altar, retaule, pintures evangèliques a l’oli, llenç i bastidors d’algunes capelles laterals, etc.), intentant sempre conservar l’estil ornamental tradicional del temple

INFORMACIÓ:
– Direcció: Plaça Major

– Horari: Consultar amb la parròquia

CASA D’AYORA


Imponent, majestuosa, senyorial, elegant i viva es manté la Casa d’Ayora en el número 46 del carrer Major. Però, des de quan? Eixe és el vertader misteri d’esta singular edificació, coneguda per tots els almussafenys i adquirida per l’Ajuntament d’Almussafes l’any 2007 als seus últims propietaris, la família Garcerán- Moscardó.

Precísament és Leo Garcerán Moscardó, nascut a la mateixa casa i un dels hereus de la vivenda, qui porta molts anys recopilant dades i informació per tal d’intentar desvelar part de les incògnites i misteris que envolten l’edifici. Malgrat la seua incansable i constant recerca, davant bona part dels dubtes – sobretot des que fan referència a la seua data de construcció i als seus primers propietaris -, les hipòtesis són en bona mesura les úniques respostes que fins a la data podem manifestar per escrit en este article.

Del que no hi ha cap tipus de dubte és que la casa, i l’hort de tarongers de 22 fanecades que es trobava darrere, fou adquirida per Dolores Ayora Olcina a principis del segle XX, concretament l’any 1913, coincidint amb el període històric de Restauració Borbònica, entre la primera i la segona República espanyola.

El primer que fa esta rica propietària, provinent de la capital valenciana, és enderrocar tot l’interior de la vivenda i construir-la de nou, a més de reformar tota la façana exterior. En este sentit, la passió de Dolores Ayora pel neoclàssic francés la porta a plasmar este estil tant en l’exterior com en l’interior d’este edifici senyorial de dos altures.

La decoració de la planta baixa demostra que este espai estava destinat als casers i servents, ja que els acabats quant a la decoració de les parets i sostres és pràcticament nul, deixant-se a la vista únicament les bigues i biguetes de fusta. No obstant això, la propietària cuidà en gran mesura l’accés original a la vivenda, el qual podria datar de finals del segle XVIII. Este espai destaca per mantindre unes parets amb dibuix imitant sillars, pel sòcol de taulellets i per les bigues de fusta amb motius pintats intercalats que es troben en el sostre. Però el més curiós és que en totes les parets que delimiten l’entrada hi ha sis punts claus identificats amb l’actual escut de la Generalitat Valenciana fet amb ceràmica de Manises.

La zona noble de la casa es troba a la primera planta. Les sales de bany, tal i com les coneguem en l’actualitat, els papers pintats en les parets, els quadres del neoclassicisme, les pintures dels sostres… identifiquen la casa en la qual la propietària passaria bona part de la seua llarga vida.

Ja el metge Bosch, en el llibre “Almussafes. Noticiario Histórico Costumbrista” fa referència a la restauració de la que fou objecte la vivenda: “La casa palacio de Ayora… es un viejo caserón edificado en fecha indeterminada y renovado en restauración a principios de este siglo por la antedicha propietaria”.

És curiós que siguen alguns detalls referents a la construcció de la vivenda els que facen suposar que esta siga molt anterior al segle XIX. De fet, el material utilitzat per a les bigues és la fusta de riu, un tipus de fusta molt anterior a la mobila i que possiblement fóra utilitzat ja en el segle XVII.

A més, en el procés de reforma executat per Dolores Ayora es tapien alguns finestrons i portes originals de la casa amb un tipus de forja toledà, identificador també del segle XVII. Precisament, d’una de les zones tapiades naix la hipòtesi de que la casa tingué un subterrani, una antiga despensa que servia per a mantindre frescs els aliments.

Però sens dubte, l’escut de noblesa en pedra, col·locat sobre la porta d’entrada a la vivenda, és la gran senya d’identitat de la casa. En el llibre del metge Bosch apareixen uns apunts del seu pare, José Bosch Solves, en els quals afirma: “Esta casa perteneció a los condes de Balanza, según se deduce del escudo…” . Malgrat esta aseveració, en heràldica no coneixen l’escut en el qual es mostra un castell que manté un casc en la seua part superior; sobre la torre hi ha un braç empunyant una espasa curta, a més de destacar dues estrelles, una a cada costat de la torre, que brillen sobre el camp. El que sí que és demostrable i s’entreveu pel simbolisme de l’escut és que pertany a una persona amb noblesa de sang que lluità en batalla per l’honor d’un rei del s. XVII i que fou ferit en guerra. Estes dades també fan suposar que la casa palau es remunta a un segle molt més anterior al que en un principi podriem suposar analitzant el seu estil arquitectònic.

Quant a la façana original, de les dades que ha anat recollint Leo Garcerán es desprén que mantenia forma d’arc, així com una forja que dataria de finals del s. XVII o principis del XVIII, aproximadament, a més de disposar de les típiques espilleres de defensa, les quals miraven cap al carrer Major.

Finalment, a la planta baixa hi ha portes tapiades en els dos extrems, per la qual cosa tot fa suposar que la vivenda es prolongava en horitzontal tant a la dreta com a l’esquerra. I arribats a este punt, cal fixar-se en el gravat que acompanya este escrit i que fou editat en el volum municipal “Historia Gráfica de Almussafes”. D’autor desconegut, el gravat data del 17 de juny de l’any 1699. En ell s’observa l’Almussafes d’aleshores, amb l’antiga església, la torre i el castell, però també amb la casa coneguda en l’actualitat com d’Ayora. Es troba a l’esquerra del gravat (la última del carrer – de l’actual carrer Major -) i de la imatge es percep clarament que mantenia dos construccions de menor altura pegades a la mateixa.

El que també està demostrat és que un dels noms que identificà en el passat la vivenda fou “Casa de Barrera”. En el llibre “Almussafes, Noticiario Histórico-Costumbrista” el metge Bosch declarava que fou anteriorment coneguda amb eixe nom “según se deduce del recuerdo de la fuerte inundación de La Barrancà de San Pasqual, ocurrida el 17 de mayo de 1850, durante la cual se guarecieron en ella muchas gentes, pues por tener el suelo más alto nivel, ofrecía mayor seguridad”.

La vivenda també fou anomenada “Casa de Calderón” i al respecte afirma el metge Bosch: “porque este fuera el segundo apellido del señor Barrera, o el de su esposa, o fuese un apodo de familia”. És en este punt on la investigació de Leo el porta a trobar una connexió de la casa amb el Mas de Reig, concretament per mantindre les dos en el seu jardí un arbre anomenat “almez”, conegut en valencià com “llidoner”, avui ja desaparegut.

La capital de la Vall del Almez és Jarafuel, municipi que encara manté viva l’artesania del “almez” per a fabricar els millors bastons, vares de mando i gaiatos. Etelvino Serra, periodista i veí de Jarafuel, va definir este arbre – símbol de Jarafuel – com “humil i generós” i declarà “El almez puede vivir hasta 600 años y alcanzar los 25 metros de altura, aunque ejemplares de tal tamaño solo se encuentran en el Real Sitio de Aranjuez, en los jardines botánico, en el Mas de Reig y en el huerto de una casa de la Marquesa de Ayora”.

Esta asseveració ens fa plantejar-nos dues qüestions: d’una banda que potser el Mas de Reig i la Casa del Carrer Major pertanyeren a la mateixa família i d’altra trobar una possible resposta al fet que una burgesa rica com era Dolores Ayora adquirira la seua casa d’estiu en la vila d’Almussafes de principis de segle XX, un poble sense cap atractiu turístic. Potser la manca d’un títol nobiliari portara a Dolores – la residència fixa de la qual era el palau d’Ayora, actualment situat en el carrer Justo y Pastor de València – a comprar la vivenda que prèviament havia sigut propietat d’una marquesa que també mantenia el cognom Ayora.

Arribats a este punt, cal preguntar-se qui era Dolores Ayora i com havia fet la seua gran fortuna, però eixe és un interessant capítol que tractarem en un altre escrit.

Deixem, doncs, que el misteri continue…

INFORMACIÓ:
– Direcció: Carrer Major, 46
DESCRIPCIÓDOCUMENT
La fortuna dels Ayora
La Casa d’Ayora

ELS MOLINS D’ALMUSSAFES


Per a entendre la cultura de l’aigua a la nostra Comunitat, cal analitzar la importància dels molins hidràulics. En el segle XVIII, coincidint amb la construcció del traçat complet de la Sèquia Reial del Xúquer pel Duc d’Híjar, es generà una important edificació de molins, molts dels quals continuaren operatius fins la meitat del segle XX.

MOLÍ DE GALÍ

El nom d’este molí es deu al cognom de la família que ho va construir: D. Eliodoro Galí.

Es troba situat junt a la carretera d’Alzira a València, a uns 1.200 m. de la població i el permís per a la seua construcció va ser concedit pel Duc d’Híjar el 16 d’agost de 1851. És el primer que s’edificà en terme municipal d’Almussafes.

L’any 1859 disposava de cinc queixals, tres farineres i dos d’arròs, si bé no podien funcionar totes simultàniament. Les aigües li arribaven del braçal del Romaní.

Després de passar per diversos propietaris, hui està convertit en un magnífic complex industrial arrosser, propietat de D. José Rovira Alepuz, que és límit amb la factoria Ford Espanya S.A., tot i que encara es pot apreciar l’antiga construcció, rodejada de modernes naus i instal·lacions.

MOLÍ DE BLAT O BUENAVISTA

Deu la seua denominació a la família de qui fóra el seu constructor, D. Francisco Blat, encara que l’apel·latiu de Buenavista apareix en alguns documents antics.

Es troba en les proximitats de la població, partida de Bassa Alta, i rep les aigües del braçal del Romaní.

Al principi es podia considerar com un dels grans molins i disposava de quatre queixals, dos dels quals s’utilitzaven simultàniament. Dos d’ells eren arrosseres.

Va ser edificat en 1856 per D. Francisco Blat Salcedo i en 1883 es va ampliar amb un altre queixal de farina.

La família Blat va administrar el molí durant quasi un segle i allí a principis del S. XX, va existir la primera central elèctrica que va subministrar energia a la població d’Almussafes, encara que uns anys després es va traslladar la dita funció al molí de Grau. No obstant això, he sentit dir a persones majors de la població, que va continuar subministrant electricitat al poble de Sollana. A més, va estar treballant com a molí fins a la guerra civil espanyola.

L’edificació és molt bona i ens recorda les construccions rurals denominades “masies”. Hui està habilitat com a vivenda, ocupada per una família d’esta població.

Damunt de la llinda de la porta principal es pot llegir en taulellets “Any 1887”.

MOLÍ DEL CARMEN

També conegut com el de “Espanyeros” es troba així mateix construït en este terme municipal, junt amb el vell camí d’Almussafes a Alcàsser, a uns 2km. De la primera població. Rep les aigües per la sèquia de la Foya, la qual la presa directament de la Sèquia Reial.

Actualment la seua edificació ha quedat inclosa en la zona del parc industrial que rodeja la factoria Ford, tot i que encara pot apreciar-se part de la seua construcció.

Comptava amb tres queixals i va ser construït entre 1880 i 1881 per la senyora Vicenta García Martínez de Silla. Li va ser entregada l’autorització pel representant del Duc d’Híjar el 28 de març de 1862 amb les conegudes condicions de no perjudicar tercers.

En 1883, disposava de tres queixals, un d’ells arrosser, els altres fariners, podent funcionar dos d’ells simultàniament.

Pels anys 70 del passat segle, va patir també un incendi que ho va destruir parcialment i va deixar de treballar.

És curiós el poder apreciar en uns dels cantons de l’edifici una garita de vigilància i diverses espitlleres. Quant al conjunt de la construcció, destacar que era bo, predominant les rajoles.

MOLÍ DE GRAU O “EL MOLINET”

Entre el veïnat es coneixia com “El Molinet”, perquè es tractava d’una instal·lació no massa gran.

Es trobava ubicat en la partida de la Bassa, a poca distància de la zona urbana del poble, en l’altell de les Eres i rebia les aigües de la mateixa fesa del Romaní pel braçal de la Pineda.

Disposava de dos queixals fariners i un arrosser, si bé no podien funcionar tots simultàniament, i va estar en funcionament fins a març de 1973, data en què va ser destruït parcialment per un paorós incendi.

Tinc dos versions sobre la data de la seua construcció. Una en 1862 i una altra en 1868. Segons sembla, va haver-hi protestes en contra per part dels propietaris dels altres molins – El de Blat i el de Galí – I també per l’Ajuntament de Sollana, que es consideraven perjudicats per la seua instal·lació. Finalment, el 2 d’abril de 1868, es va concedir el permís amb la imposició de determinades condicions, especialment quant a no alterar el repartiment de les aigües del braçal del Romaní entre Benifaió i Sollana.

En les primeres dècades del S. XX, es va instal·lar la fàbrica d’electricitat que atenia el nucli urbà de la localitat. El molí va estar en funcionament fins a la data de la seua destrucció per l’incendi mencionat. Hui els seus solars estan ubicats en el pla d’eixamplament de la població i s’estan construint vivendes.

He de significar que en el subsòl s’ha terraplenat el conjunt de carcaus i arcs de les cel·les i arcades que allotjaven els rodets i instal·lacions corresponents.

En l’actualitat, del mencionat molí només queda el record perpetuat pel nom del carrer allí traçat i retolat per l’ajuntament com “carrer del Molinet”.

DESCRIPCIÓDOCUMENT
Els Molins d’Almussafes